Història i patrimoni

“Propi de Paulí”

El poble de Polinyà té, probablement, els orígens en una vil·la romana i, el seu nom, documentat des de l'any 969, deriva del mot llatí "Paulinianum", derivat de "Paulinus", probablement el nom del, llavors, propietari del poble de Polinyà, que vol dir "propi de Paulí". Pauli és, doncs el nom del probable primer fundador o possessor de la vila o unitat romana d'explotació o conreu instaurada a l'actual Polinyà.

Romanització

De fet ens trobem en una comarca que va tenir una intensa romanització, com ho demostren la gran quantitat de troballes que s'han fet d'aquesta època. En concret a Polinyà, el poblament romà s'ha fet evident a la masia de Can Marata, antic lloc de Mesarata, on a principis del nostre segle s'excavaren uns enterraments romans, o més recentment, l'any 1985, quan de forma casual es descobriren noves restes romanes al nostre terme municipal. Aquesta hipòtesi queda refermada pel pas per Polinyà de la Via Augusta, que des de Sant Celoni per Llinars i la Roca, passava per Gallecs, Sabadell, Sant Quirze i Castellbisbal, i creuava el riu Llobregat pel Pont del Diable fins arribar a Martorell.

Segles X-XVIII

Desprès de la dominació romana no hi ha dades concretes dels segles de dominació visigoda ni de les invasions sarraïnes. No obstant això, podem pensar que a Polinyà, com a la resta de la Catalunya central i litoral, va minvar la població, fins que es produeix el repoblament d'aquestes àrees amb l'excedent de població procedent de les valls pirinenques. Potser Polinyà va ser una de les zones repoblades, als segles X (segona meitat), XI i XII.
Al segle X (969), els Comtes de Barcelona, Borrell i Letgarda, venen a Galí els drets que tenien a Polinyà. En el document de venda s'especifica amb precisió els límits de Polinyà, els quals estaven demarcats pels de Arraona, Canyelles, Palau-Solità, Figueroles, Omet i Santa Maria Antiga.

Al segle XI destaquen les escriptures del matrimoni Bonfill Odesind i Sança i dels seus descendents, que despleguen una intensa activitat per assegurar i completar les seves propietats. Els documents reflecteixen operacions de crèdit consistents en prestacions de productes del camp deixats mitjançant la garantia de terres explotades per concessió seva. També contenen diferents cessions de béns a familiars i donacions a esglésies i a institucions religioses. Durant el segle XII, els documents que coneixem no registren ni una sola compra per part dels descendents de Bonfill Odesind i Sança, els Santa Coloma. Al final del segle, però, els Santa Coloma efectuen la venda de l'honor, la senyoria i la jurisdicció de Polinyà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp. D'aquesta forma, doncs, la canònica de Santa Eulàlia retingué els drets sobre Polinyà fins al 1420, any en el qual els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna de Barcelona. És aleshores quan el domini senyorial de Polinyà passà als prior de la col·legiata de Santa Anna. En aquests segles l'activitat agrícola i ramadera era la base de l'economia de Polinyà i la vinya i els cereals, els conreus més freqüents. Acabat el feudalisme i mitjançant una sèrie de compres, vendes i contractes agraris, es va produir un repartiment de les terres que va preparar l'època de prosperitat de la masia catalana.

Documents del segle XVII, que es conserven a l'Arxiu de Sabadell, palesen que els noms de les actuals masies provenen, com a mínim, de 1600. En un document de l'any 1686, on es reflecteix la votació per a elegir el batlle, apareixen els noms de Ramon Coll, Joan Marata, Jaume Anglada, Bartomeu Farreres, Josep Padró, Pau Carol... Al segle XVIII, segons un cadastre de 1736, que es conserva al Museu Municipal de Polinyà, les cases que formaven Polinyà eren: Anglada, Arnella, Carol, Coll, Estella, Farreras, García, Gavarra, Güell, Humet de Dalt, Marata, Marquès, Maurí, Monistrol, Padró, Rovira i Serra No és però fins al segle passat que sorgeix el veritable nucli del poble actual. És aleshores, quan un grapat de cases va arrenglarar-se a una i altra banda de l'antic "camí ral" de Granollers a Sabadell en el tros que, baixant des de la vessant del Turó de Cal Llorens fins a la riera (l'actual carrer de Ramoneda), s'enfilava cap a l'Església, vorejant "la costa" (l'actual carrer Major). Segons el "Diccionario Geogràfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar", escrit per Pascual Madoz l'any 1846, Polinyà tenia llavors 80 cases i 245 habitants.

Desenvolupament industrial

Aquestes dos rengles de cases, separades pel torrent de Can Serra, i les quinze o setze masies disseminades han constituït des de llavors fins a la dècada dels anys 60 el poble de Polinyà. L'agricultura era el "modus vivendi" dels pocs habitants (464 a l'any 1960) de Polinyà. Però, el desenvolupament industrial dels anys 60 va arribar també a Polinyà i va ser l'inici d'una sèrie de transformacions que anirien canviant la seva fisonomia. L'agricultura va recular i les vinyes, horts i camps passaven a ser sòl industrial i terrenys per a habitatges. Precisament fent un rebaix de terres per construir-hi unes fàbriques, es van trobar les restes fòssils del mastodont de Polinyà, les quals es troben al Museu del Seminari de Barcelona.

La carretera va ser asfaltada i es va construir el primer bloc de pisos -el que està situat al carrer dels Pirineus-. L'expansió urbana, amb blocs de pisos i cases adossades, s'ha fet en direcció a les carreteres de Sabadell i, sobretot, en direcció a la que transita entre Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat. El parc de la Riera, inaugurat el 1993, uneix els dos vessants del nucli antic del poble. Paral·lelament, van començar a venir les primeres indústries i van sorgir els Polígons Industrials de Can Humet i Sud-Est. Actualment el nombre d'indústries instal·lades als nostres Polígons Industrials i la qualitat de les mateixes, així com la seva presència al comerç nacional i internacional fan que l'activitat industrial tingui un pes específic a Polinyà i sigui la principal activitat.

Darrera actualització: 12.11.2021 | 14:31