ICV - EUiA: L’habitatge d'emergència social, un deute pendent a Polinyà -Febrer 2018
L'habitatge de lloguer i d'emergència social és, sens dubte, un dels grans deutes que Polinyà té pendent amb tots els ciutadans i ciutadanes i, especialment, amb les que es troben en risc d'exclusió.
En aquest sentit, tots els representants polítics del municipi, tant passats com presents, tenen la seva part de responsabilitat, uns perquè governant no han fet la suficient gestió per posar-hi solució o no li han donat la màxima prioritat, i uns altres perquè no han possibilitat un govern per tenir més força des de l'esquerra transformadora. En política, no val només fer la crítica fàcil, sinó que també hem de ser capaços de fer autocrítica.
I aquesta és la realitat: no es pot des de l'Ajuntament donar resposta immediata amb un habitatge a dins del municipi a aquelles famílies que pateixen processos de desnonament o qualsevol altra situació que les deixi sense casa. Tampoc es pot dir, però, que no es donin ni se cerquin solucions alternatives: no es deixa ningú al carrer, a Polinyà, així com no es deixa ningú sense aigua ni llum, i tant des de Serveis Socials com des dels estaments polítics es fa seguiment i acompanyament i es fan totes les gestions possibles i necessàries a cada un dels casos que es presenten, a més de facilitar els ajuts establerts.
El darrer cas de desnonament, que s'ha produït durant les darreres setmanes del mes de febrer al carrer Romaní, es va aconseguir aplaçar, afortunadament, a l'espera que la família pugui accedir al pis de lloguer que ja té aparaulat.
Des d'aquí volem agrair les pressions exercides des de la PAH de Mollet i la seva presència, el recolzament dels veïns i veïnes que van estar-hi presents a la mobilització o van fer difusió del cas, i a l'actuació dels diferents grups polítics, que també van fer tot el possible per tal que aquesta família no es quedés al carrer.
Cal dir que les negociacions i gestions portades a terme des de l'Ajuntament, que va viure uns dies frenètics a la recerca de solucions, també havien donat els seus fruïts i s'havia trobat un pis de protecció oficial provisional a la veïna població de Sentmenat en cas que el desnonament es dugués a terme. No és de justícia dir, doncs, que des de la institució no s'ha fet res.
Això sí, sens dubte, aquests fets ens han de servir per adonar-nos que ens hem de posar en marxa de forma accelerada per trobar solucions a la carència d’habitatge de lloguer i d'emergència social del nostre municipi per tal de no arribar a aquests extrems.
Fem, doncs, crítica i autocrítica constructiva i anem per feina.