“Cuidar és l’essència de la infermeria”

Com vas arribar a ser infermera? I per què pediatria?
Va ser vocació, ho tinc claríssim. Un dia vaig decidir que volia ser infermera i no em cabia al cap ser cap altra cosa. I pediatria, perquè m’agraden molt els nens. Però no vaig començar amb infants: vaig treballar amb adults a l’hospital, després amb adults i nens, i quan vaig obtenir la plaça vaig intentar acabar a pediatria.

Com vas arribar a Polinyà?
Vaig obtenir la plaça a l’ICS, a l’àrea que llavors agrupava Santa Perpètua, Polinyà i Palau-solità i Plegamans. Vaig aterrar a Polinyà, on feia adults i nens alhora. En acabat em van enviar a Palau a fer adults, però vaig demanar que, quan quedés lliure la plaça de pediatria, pogués tornar a Polinyà. I així va ser.

Per què volies tornar?
Perquè m’agradava la població de Polinyà. És gent molt propera, molt agraïda. M’hi sentia més bé, més còmoda. A Palau va ser una època més complicada, no hi estava tant a gust com aquí. Quan vaig poder tornar, ja he intentat no marxar mai més.

Recordes el primer dia?
Sí, és clar. Em van dir: “Faràs nens i adults, una mica de tot”, perquè era un centre molt petit, el que hi havia al carrer Pirineus. Tot era nou per a mi, perquè venia de l’hospital i no havia treballat mai en un CAP. Va ser un canvi important, però de seguida m’hi vaig sentir bé. Els companys i la població em van acollir molt bé.

Què ha canviat més en aquests trenta-tres anys: la infermeria, les famílies o el poble?
El poble s’ha fet molt gran, i ha crescut sobretot en infants. Al principi hi havia més gent gran i pocs nens. Ara cada vegada hi ha més parelles joves amb criatures, i continua creixent. La gent del poble, en canvi, té el mateix tarannà de sempre.

Com descriuries Polinyà?
És un poble familiar, tranquil, amb una gent molt afable i molt agraïda.

I com ha canviat la feina?
Moltíssim. Jo vaig començar amb històries clíniques en paper i ara ho tenim tot informatitzat i protocol·litzat. Això ens facilita molt la vida, perquè estem connectats amb els hospitals i podem veure què escriuen els especialistes. La infermeria també ha assumit tasques que abans eren del metge, com l’atenció a algunes patologies agudes. Però el que no hem perdut és la il·lusió i la cura. Les infermeres sempre hem estat de cuidar, d’acompanyar, d’educar la població. Això és l’essència de la nostra feina, i continua igual.

La ciutadania valora més ara la infermeria?
Diria que igual. El que jo he après en aquests anys és que cuidar una persona és tan important com curar-la, o més. I la feina de la infermeria és cuidar.

Ja atens fills dels nens que vas cuidar de petits?
Sí, i és un privilegi. Hi ha famílies que em van portar les criatures quan eren petites, les he acompanyat durant tota la criança, i ara aquells nens s’han fet adults i em porten els seus fills. És molt especial, molt maco, una lliçó de vida. Això és el bonic de la pediatria: veus créixer els nens. Però quan portes tants anys, a més, et retrobes amb ells quan ja són pares.

Les famílies d’ara són diferents?
Ara, amb internet, moltes vegades arriben havent buscat informació, i això està bé, però continuen venint amb la seva llista de dubtes. El que més ha canviat és l’entorn. Abans moltes parelles joves vivien amb els avis i tenien més recursos a casa per resoldre coses. Ara viuen soles, tenen feina, no poden faltar a la feina, i de seguida consulten. És el ritme de vida actual.

Abans potser preguntaven a l’àvia…
Exacte. Ara, davant de qualsevol dubte, venen a l’ambulatori. Per això la infermeria té un paper molt important de suport a les famílies joves i treballadores.

Hi ha alguna família o algun nen que se t’hagi quedat gravat?
Molts. La infermeria pediàtrica dona moltes alegries, molts somriures. Però també hi ha moments molt durs, en què no tens paraules, situacions que no pots solucionar. Aquests sempre et queden al cor.

Com vius el comiat?
Amb moltes emocions. Estic molt contenta perquè ve una etapa bonica i faré moltes coses, però també sento molta nostàlgia. Han estat molts anys i tot això ha format part de mi. És com un dol, però una emoció bonica. Ahir mateix va venir una família amb les nenes a acomiadar-se i em van portar unes cartes. És una emoció diària. Em sento molt afortunada, una privilegiada.

Quin consell donaries a una infermera que comenci ara?
Que no perdi mai la il·lusió, que recordi que cuidar és la nostra essència i que tingui empatia amb les famílies. Que escolti molt. Les famílies et confien el que més estimen, els seus fills. És una gran responsabilitat, però també dona molta satisfacció i molt d’agraïment.

I dels nens, què n’has après?
Moltíssim. Clar que quan et veuen ja ploren, perquè som les que posem les vacunes. Encara que els diguis que els picarà un mosquit amb superpoders! Però també et donen moments molt alegres. I aprens la seva manera d’entendre la vida: a donar importància a les petites coses de cada dia.

Què trobaràs més a faltar?
Els nens, les famílies i sobretot els companys. Venir aquí era com venir a casa. També trobaré a faltar coses a les quals no dones importància: quatre paraules al passadís, una abraçada, un somriure. Quan hi penses, t’adones que són coses extraordinàries.

Què faràs a partir de desembre?
Estar més amb la meva família, tenir més temps per als amics i per a mi. Viatjar, llegir… Totes aquelles coses que sempre deixes per a més endavant per les obligacions del dia a dia. A poc a poc.

Per acabar, quin missatge deixaries a les famílies de Polinyà?
Que me’n vaig amb el cor ple d’agraïment, perquè m’han deixat compartir la criança dels seus fills, les seves emocions i les seves preocupacions. Hem viscut coses molt intenses junts. I que confiïn sempre en el seu equip de pediatria, que sempre estarà al seu costat.